Antes la gent del Baix Ebre
per a poder-ne viatjar
van fer-ne un vaporet
i riu amunt van anar.
Després van fer el Carrilet
per a més poder carregar
i va ser una maravilla.
I va ser la maravilla
hasta que els el van llevar.

Lo Carrilet del Baix Ebre
va fer un transport molt actiu,
portant persones i bultos
igual d'hivern com d'estiu.
També ho va fer el vaporet,
hasta que el van jubilar;
allà a Jesús i Maria
a la punta de l'Illa
enganxat se va afonar.

Lo Carrilet recorria
de Tortosa a Camp-redó
per carrils de via estreta
i a Amposta feia estació.
I allà a Jesús i Maria
xulava amb gran emoció,
que prop n'estava la Cava!
Que ja arribava la Cava,
final de la 'trajecció'.

Los treballadors del camp
mai lo podrem oblidar
perquè ell xulava a les nou
que era l'hora d'enganxar.
També xulava a la una
quan sortíem a dinar,
i a les sis tornava a vindre,
i a les sis tornava a vindre,
que era l'hora de plegar.

A estacions i apeaderos
ell s'havia de parar,
tant en diumenges com festes
sempre et venia a buscar.
Ell mai va fer-ne cap festa,
ell sempre va treballar,
perquè la gent del Baix Ebre,
perquè la gent del Baix Ebre
ne poguessa viatjar.

Surt de seguida Cinteta,
surt de seguida al balcó,
si no vols que face a trossos
les cordes del guitarró.

Déu mos guard dels mal-te-quieros,
de focs i de barrancades,
i Déu mos guard de les llengües
de persones desgalgades.

Per a què voldran més quartos
tots aquells que en tenen tants,
si per a estirar la pota
no s'ha d'estalviar ni un ral?

Per molt que valgue el saber,
alguns poc valor li donen:
s'estimen més que a mil savis,
una bona reverència.

Qui busca treball no en troba
i qui ja en té en troba més,
qui no té amics ho té magre
i al que en té mai li cal res.

Qui té diners mai té pressa,
qui té pressa és que té anhel,
qui té anhel demana el preu,
qui posa el preu mai té prou.

Al que crida tots l' escolten,
no fan cas del que no crida,
tots els que treballen callen,
lo món és una mentida.

Estes coses del folklore
hi ha qui les ha oblidat,
perquè ja no interessa
que es digue la veritat.

S'ha cantat moltes vegades
de les virtuts d'anar a peu:
poder escoltar i olorar
i mirar tot lo que es veu.

Mira si he corrido tierras,
que he estado en los Freginales,
Santa Bárbara, la Galera,
i el Mas de los Barberanes.

Uns diuen que això es cantava,
altres que si encara es canta.
Uns i altres tenen raó,
perquè es cantava i es canta.

I a vostès que mos escolten
els desitgem lo millor:
que es queden ben plens d'amor
i lliures de malalties.
Som Quico, Jaume i el Noi,
i el Mut de les Ferreries.

Divino sol que iluminas
el mundo con esplendor;
por vuestra gracia divina
dadme eficacia, señor,
para que mi lengua
refiera el milagro
que obró San Antonio
a edad de ocho años.

Desde niño fué criado
con santo temor de Dios,
de sus padres estimado
y del mundo admiración.
Fue caritativo
y perseguidor,
de todos los vicios,
con mucho valor.

Su padre, gran caballero,
cristiano honrado, prudente,
mantenia la su casa
con el sudor de su frente,
y tenía un huerto
donde se cogían
cosechas de frutos
que en el tiempo habían.

Por la mañana un Domingo
como él acostumbraba,
se marchó su padre a misa,
cosa que nunca olvidaba,
y le dijo a Antonio:
-Ven mi hijo amado,
escucha que tengo
de darte un recado.

Mientras que esté en misa
gran cuidado has de tener;
mira que los pajaritos
lo echan todo a perder,
entran en el huerto,
pican el sembrado,
por eso te encargo
que tengas cuidado.

Cuando su padre se fué
y a la iglesia se marchaba,
Antonio quedó cuidando
y a los pájaros llamaba:
-venid pajaritos,
dejad el sembrado
que mi padre ha dicho
que tenga cuidado,

y para que mejor pueda
cumplir con mi obligación,
voy a encerraros a todos
dentro de esta habitación.
A los pajaritos
entrar les mandaba
y ellos muy humildes
en el cuarto entraban.

Por aquellas cercanías
ningún pájaro quedó,
porque todos acudieron
cuando Antonio los llamó.
Lleno de alegría
San Antonio estaba
y los pajaritos
alegres cantaban.

Al ver venir a su padre
luego les mandó callar;
llega su padre a la puerta
y encomiensa a preguntar:
-¿Dime hijo amado?
¿qué tal Antoñito?
¿qué tal has cuidado
de los pajaritos?

El hijo que le contesta:
padre no tenga cuidado,
que para que no hagan mal
todos los tengo encerrados.
Su padre que vió
milagro tan grande
al señor Obispo
trató de avisarle.

Acudió el señor Obispo
con gran acompañamiento,
todos quedaron confusos
al ver tan grande portento.
Abrieron ventanas
y puertas en par
por ver si las aves
se quieren marchar.

Antonio les dice a todos:
-Señores nadie se agravie,
que los pájaros no se irán,
a menos que no lo mande.
Se puso a la puerta
y les dijo así:
-Vaya pajaritos,
ya podeis salir.

Salgan águilas con orden,
cigüeñas, grullos y hurracas,
lechuzas, mochuelos grajos
murciélagos y avutardas,
salgan gavilanes,
tórtolas, perdices
y los gorriones
y las codornices.

Salgan milanos y ondarios,
engaña-pastor y azores,
gafarrones, grillos, mirlos,
canarios y rosiñoles,
salgan verderones
y las golondrinas,
burgas y calandrias
y las cardelinas.

Después de haber salido
todos juntitos se ponen,
escuchando a San Antonio
para ver lo que dispone.
Antonio les dice:
-Marchaos por prados,
por montes y ríos
dejad el sembrado.

Al punto de alzar el vuelo
cantan con mucha alegría
despidiéndose de Antonio
y toda su compañía.
El señor Obispo
al ver tal milagro
por diversas partes
mandó publicarlo.

Árbol de gran santidad,
depósito de bondades,
fuente de la caridad, padre de inmensas piedades.
Antonio divino
por tu intercesión
todos merezcamos
la eterna mansión.

Ai!, escolteu, ateneu...
si a la serra d'Alfara
se sent encara
el soroll del trabuc
de Panxampla
el darrer bandoler.

El seu crim primer
va ser per amor.
Diuen que el segon
va ser per traïció.
I a partir d'aquí,
cercat pels civils,
fugí a la muntanya
a viure pel Port.

Baixava a Roquetes
a buscar menjar,
diners i una roba
per a passar els hiverns.
I sempre deixava
per tot senyal
tres flors a la porta
de casa d'algú.

Tres cops va anar a França;
s'hi va enamorar
i amb la Victorina
allí es va casar.
Però sempre el prenien
i el feien tornar,
'pos' la seua fama
impedia amagar.

Consells i sentència
dictaren a mort
i allà a Tarragona
morí de genolls.
Per dues vegades
va ser afusellat,
prop de sa estimada,
un mossen i els soldats.

Va anar gent de Móra,
Gandesa i Falset,
de Valls, Vila-Seca,
Tortosa i Montblanc.
Per tot testament
va deixar un retrat:
milers se'n van vendre
arreu de l'Estat.

Ai!, escolteu, ateneu,...

Baixo el Coll de Balaguer
entre mel i gent pesquera
i, com si es tanqués el mar,
veig la Punta del Fangar.
Brilla el far entre les dunes,
la primera llum del Delta.

Mil ocells blancs em saluden
quan travesso les llacunes:
olor d'arròs, colors d'aigua,
arbres grans i solitaris.
Al fons, la sal de la Banya,
des d'on la Ràpita canta.

Sota el capell de Montsià
enfilo cap al Marjal,
de la vora del riu Sénia
veig camins que van al sud:
les mateixes oliveres...
els mateixos garrofers...

Ebre amunt, ciutats antigues,
entre torres i campanes,
guarden les pedres dels íbers,
les monedes dels romans,
les cançons i l'art dels moros
i les cases dels cristians.

Per hortes, barrancs i planes,
s'amaguen arbres i cases:
pobles de gent sense pressa,
que crida amb el vent de dalt,1
que pren el sol quan treballa
i corre el bou quan hi ha festa.

Cap a les terres de dalt
roques com les de Benet,
serres com les de Cavalls i Pàndols,
i un vi que porta alegria,
inspiren pintors, artistes,
somniadors de nit i dia.

I, al mig de tot, el gran Port
que és la muntanya més alta:
es pot veure, en dia clar,
del Pirineu a Mallorca,
el Coll de l'Alba, Cardó
i tots els colors del Delta.

Diu que al Tossal dels Tres Reis,
quan fa vent, sona una jota,
i que la canten tres veus,
tres veus que se saben entendre:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l'Ebre.

Qui és qui sap d'on vé la jota,
si puja o baixa pel riu,
si arriba de dins del mar,
o si la cantava un moro?
Qui és qui sap si vé del mar,
o el vent de dalt ens la porta?

Són paisatges i colors,
són pobles, cases i pedres,
són històries i són anys,
són els hòmens i les dones.
Són sentiments, són amors...
Són de la terra de l'Ebre.