|
Històries
i cabòries d’esta terra ibera
Les llegendes sempre tenen
alguna cosa de veritat o han estat creades per una necessitat del poble. És per això que
mos agrada explicar la llegenda d’Aben Jot quan parlem de l’orígen de la jota.
Esta llegenda ens diu que Aben Jot, l’àrab inventor de la jota, va ser expulsat de
València i en el seu exili va anar contant la seua injustícia en forma de jotes.
Estariem, segons això, davant l’inici de la cançó social.
Esta i altres llegendes,
mites, creences o supersticions, són lo tema genèric del disc que teniu a les mans:
narracions populars de fets no històrics, o bé d’autenticitat molt deformada,
transmeses per tradició: los mites de Túbal i el nom de la Península Ibèrica, la
Gènova catalana de Cristobal Colón, Sant Vicent Ferrer, la mateixa llegenda d’Aben
Jot... Així mateix, mos agrada elevar fets populars contemporanis a la categoria de
llegendes: Picasso i Horta de Sant Joan com a musa del cubisme, lo Carrilet de la Cava
–un tren de llegenda– o Pepeta la Paisana, una de les curanderes
més populars dels últims temps a la Terra de l’Ebre.
Artur Gaya és Quico
el Célio / Paco Calbet
Quique Pedret és Lo
Noi / Josep Cid i Fonollosa
Jordi Fusté és Lo
Mut de Ferreries / Evaristo Fusté
Santi Martorell és Jaumet / Jaume Matamoros
Producció musical: Quico el Célio, el Noi i
el Mut de Ferreries.
Gravat a L’ESTUDI de Tortosa
durant la primavera i la tardor de 1999. (T. 977 510887)
Tècnics de so: Santi Martorell, Josep Lanau
(Mitxum) i Jordi Fusté.
Disseny carpeta: Toni González.
Fotografies: Francesc Espinach.
Management: Ma Elena Maureso. TÚBAL
València 23, baixos. 43500 Tortosa. T. (977) 504841
Idea i producció de l’espectacle: Quico
el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.
So en directe: Josep Lanau (Mitxum)
Gràcies per moltes coses
A les persones que tenim més
prop, família i amics, per haver suportat moltes coses de natros durant dos anys i, en
canvi, seguir esperant este disc amb tanta il·lusió. A tota la gent que ens ha ajudat de
la manera més desinteressada, enviant-mos coses, escrivint-mos, donant-mos idees... Als
músics, sense els quals este disc no seria el mateix. A Paco, per les fotos i més coses.
A Toni, Nuri i Saelo, per haver fet tan seu el disseny de la carpeta del CD. A la nostra
mànager Maria Elena, per tot el que fa pels seus estimats ‘Quicos’ i a Agnès,
de Túbal, per aguantar-mos cada dia. A Mitxum, per escoltar-mos tant. A Toni i Alex, els
nostres editors, per la paciència. A Ramon Miravall, per haver recreat en un bell llibre
la llegenda del capdill Túbal. A Josep Maria Chavarria, per haver transcrit melodies tan
boniques del nostre folklore. A mossen Joan Antoni Martínez i Rafel Sol, per la seva
amable col·laboració en la cançó Pepeta la Paisana. A Salvador Carbó i al
Centre Picasso d’Horta de Sant Joan per oferir-mos tot el seu ajut. A
l’historiador Enric Bayerri per haver escrit tant sobre l’orígen de Colón i a
Josep Bertomeu ‘Polet’, per la seva versió de la Cava. Als amics del Bassot, de
Burjassot, i als de la Serena, de Gandesa, per les informacions sobre Vicent Ferré. A
Manel Ollé per haver-mos fet saber que a la platja del Marjal hi ha nimfes. A Imma Juan
per l’errat de comptes. A Josep Bo per haver escrit una cançó de llegenda com Lo
Carrilet de la Cava. A Hipòlit i la gent del Molinar per haver recuperat La mare
de Déu vindrà. A Víctor, per la seva amable traducció a l’àrab d’un
fragment de la cançó Aben Jot. A Antonio i Isabel, que li cantaven Non noneta
a son net. A totes les persones d’Acadèmic i del setmanari l’Ebre per
moltíssims cops de mà. Als companys i companyes, músics i actors, que mos han ajudat i
mos seguiran ajudant a presentar els nostres espectacles en directe. A Manolo pel sampler
i a Gregori pel guitarró. Als veïns de dalt del nostre local d’assaig, què
segurament ja se saben totes les cançons d’este disc.
TÚBAL I ESTA TERRA ÍBERA
Túbal, net de Noé, arriba a l’Ebre fugint del
Diluvi Universal. Allí funda les primeres ciutats i les hi dona el nom del seu primer
fill: Íber. Íber se dirà també el riu i la gran península.
Lletra: ArturGaya
Musica: Jordi Fusté
Arranjaments: Jordi Fusté
Arranjament veus: Santi Martorell
Artur Gaya: Veu
Santi Martorell / Quique Pedret:
Cors
Jordi Fusté: Guitarra espanyola i
guitarró
Pau Puig: Dolçaina
Jordi Grisó: Teclats
Pep Mola: Baix sense trastes
Enric Canada: Gerra, ferrets i
llavors
|
Cantaré al nom d’esta terra,
al verd de l’aigua del riu,
al de les velles ciutats
i al de la gent que ara hi viu.
Fugint del gran Diluvi
va fer cap aquí
buscant un món
i una mar nova.
Va trobar un gran riu:
va trobar-se tot voltat de riu
i terres generoses
als seus dos costats.
I va ser aquí on
va aixecar el seu campament,
on va créixer tota
la seua gent.
I així va nàixer,
en un cel clar,
un poble
ja cansat de navegar.
Sempre en l’aigua,
vora l’aigua,
sempre amunt i avall,
amunt i avall
de l’aigua.
Sempre en l’aigua,
vora l’aigua,
perquè són com l’aigua.
|
|
Túbal va tindre un fill,
el seu primer fill,
al qui va fer rei
de la terra.
Va donar-li un present,
havia de ser el millor present,
perquè fos recordat
com un home estimat.
L’aigua i la terra
portaran sempre el seu nom
i seran coneguts
per tot arreu del món.
Serà Íber el riu,
i les ciutats...
i la península
d’olives, vins i blats.
Sempre en l’aigua,
vora l’aigua,
sempre amunt i avall,
amunt i avall
de l’aigua.
Sempre en l’aigua,
vora l’aigua,
perquè som com l’aigua.
|
PEPETA LA PAISANA
Pepeta Subirats i Favà, la Paisana de
l’horta de Pimpí, va ser un dels personatges més estimats en lo món del
curanderisme i la medicina popular.
Lletra: Quique Pedret
Musica i arranjaments: Jordi Fusté
Arranjament veus: Santi Martorell
Quique Pedret: Veu
Santi Martorell / Artur Gaya: Cors
Jordi Fusté: Guitarra acústica
Xavier Figuerola: Saxo soprano
Jordi Grisó: Teclats
Pep Mola: Baix de 6 cordes
Enric Canada: Surdo, conga, djembé,
shaker i bodhram
|
Paisana de nom, paisanos remeis,
pagesa per sort que tothom mereix.
Capella dels Reis, Horta de Pimpí,
baix la parra vella que ha de fer bon vi.
Tomatera borda, bleda i sagí;
curava de gràcia, ella ho deia així.
Fulla d’olivera per a la tensió,
fregues de vinagre, romer en infusió.
Ai! Pepeta Paisana
mans d’aigua i de saó;
dies de llum ben blava,
baix la parra, en la mirada
d’aquells ulls plens de raó.
Quan la veu tinc trencada,
ara que ja no estàs,
de sol a sol no parlo
i la veu a punta d’alba
les gràcies te pot cantar.
|
|
Pepeta, on estàs? què m’has de curar,
que lo mal de gola no em deixa parlar;
potser una oració, frígola potser...
què m’haig de posar? veigues què haig de fer!
Va posar les mans, calentes de fang.
"aquí no tens res per a patir tant,
i, com a remei, quasi no et cal res:
calla tot un dia i no xarres més".
Ai! Pepeta Paisana
mans d’aigua i de saó;
dies de llum ben blava,
baix la parra, en la mirada
d’aquells ulls plens de raó.
Quan la veu tinc trencada,
ara que ja no estàs,
de sol a sol no parlo
i la veu a punta d’alba
les gràcies te pot cantar.
|
ABEN
JOT
La història del poeta i revolucionari àrab Aben Jot,
inventor de la jota i portador d’esta música des de València a Catalunya, Mallorca
i Aragó.
Lletra: Artur Gaya
Musica i arranjaments: Jordi Fusté
/ Popular
Arranjament veus: Santi Martorell
Artur Gaya: Veu i cors
Quique Pedret: Veu i Cors
Santi Martorell: Cors
Jordi Fusté: Guitarra espanyola i
mandola
Josep Lanau (Mitxum): Teclats
Jordi Bonilla: Oboè
Pep Mola: Baix sense trastes
Enric Canada: Derbuka, djembé,
pandereta i cròtals
|
Que recorda la gent tota
esta és la bonica història
que recorda la gent tota
d’aquell conegut poeta
del qui va nàixer la jota.
Aben Jot era el seu nom,
la seua terra València,
la seua música alegre
tenia molta influència.
Per no amagar la injusticia
i per contar la veritat,
va haver de deixar València
i va marxar desterrat.
I en lo seu llarg caminar
anava de poble en poble
en lo seu llarg caminar
mai va perdre l’alegria
mai va deixar de cantar.
|
|
Quan Aben Jot la cantava,
s’omplia la plaça tota.
I la música va ser
coneguda com la Jota.
Per Catalunya i Mallorca
La Jota primer va creixer.
I va arribar a l’Aragó,
què és on més se va coneixer.
Vaja feliç que seria
si ara l’home ho pugués viure
i què feliç que seria...
Tanta gent que canta i balla
en la seua melodia.
Que recorda la gent tota
esta és la bonica història
que recorda la gent tota
d’aquell conegut poeta
del qui va nàixer la jota.
|
LES ROQUES I PICASSO
Per als veïns d’Horta de Sant Joan és un orgull
pensar que el geni de la pintura se va inspirar en los seus paisatges per crear el
cubisme.
Lletra: ArturGaya / Jordi Fusté
Música i arranjaments: Jordi Fusté
Artur Gaya: Veu i cors
Quique Pedret: Veu
Santi Martorell: Veu, cors, shaker,
palmes
Jordi Fusté: Cors, palmes, guitarra
espanyola, acústica i sintetitzada
Josep Lanau (Mitxum): Cors
Gemma Orts: Cors
Anna Chiva: Cors
Pablo Díaz: Guitarra flamenca
Xavier Figuerola: Saxo soprano
Jordi Grisó: Teclats, piano
Pep Mola: Baix de 6 cordes i palmes
Enric Canada: Cajón, caxixi, plats
i palmes
|
Esta mañanita
se llevó la brisa
todos mis pinceles.
Se fueron volando,
maderas bailando...
olía a claveles.
Tocaron las rocas
y a mi ventanita
la brisa los trajo
pa pintar el mundo
y darle la vuelta,
ay!, de arriba a abajo.
Qui sap si va ser la història
o potser és una cabòria.
I és que Picasso tenia bons motius
roques i rius
la naturalesa que va respirar
la va pintar.
|
|
Tantes roques envoltades en cel groc,
tantes cases enfilades, tant de sol,
paisatges en pinzellades de color
primavera d’una vida de pintor.
Qui sap si va ser la història
o potser és una cabòria.
I una frase va quedar com un tresor
per al record:
"Aquí a Horta he aprés tot lo que sé...
...tot lo que sé".
Tantes roques envoltades en cel groc,
tantes cases enfilades, tant de sol,
paisatges en pinzellades de color
primavera d’una vida de pintor.
|
LO FARO DE BUDA
Les sensacions de l’home que vivia al faro de Buda:
la immensitat del paisatge.
Música: Jordi Fusté
Artur Gaya: Veu
Jordi Fusté: Guitarra acústica i
fustes
Josep Lanau (Mitxum): Teclats i
cascabells
Martine Roster: Flauta
MIRA BÉ EL QUE ET DIC!
Les llegendes sempre tenen alguna cosa de veritat, o bé
han les ha creat el poble per una necessitat.
Lletra: Artur Gaya / Popular
Música i arranjaments: Jordi Fusté
/ Popular
Arranjament veus: Santi Martorell
Artur Gaya: Veu i cors
Quique Pedret: Veu i cors
Santi Martorell: Cors
Jordi Fusté: Guitarra espanyola i
guitarró
Pep Mola: Baix de 6 cordes
Enric Canada: Tambora, shaker,
castanyoles, tamboret de pell de serp
|
Diuen que tota llegenda
té alguna o altra veritat;
si ho parla la gent del poble
no ha de ser casualitat,
que moltes coses contades
potser van ser realitat.
Afina’t la memòria
i mira bé el que et dic
aprendràs més història
i guanyaràs un amic.
Sigue veritat o no ho sigue,
l’important és que s’ha dit.
I el que s’ha dit, dit està;
està dit i beneït.
Però lo més bó de tot
és que algú ja ho ha sentit.
Les llegendes se fan grans
cantant lo que t’han cantat.
Si es dona el cas, a vegades,
exagerant la veritat.
Si un poble inventa una cosa
ho fa per necessitat.
Si dius lo que posa
la gent no se’n recordarà,
si la dius ben grossa
voràs tú si se’n parlarà.
Mon tio sempre em contava
que Colom, lo navegant,
no era de terra italiana
sino d’aquí, del voltant.
I que pel riu passejava
dalt d’una barca, remant.
La jota ve de València,
un moro la va portar.
Picasso a la Terra Alta
lo cubisme va inventar.
I la platja del Marjal
plena de nimfes està.
|
|
Embustera i batxillera
i portadora de noves,
si no et movies de casa
no sabries tantes coses.
Hi ha qui es pregunta si Túbal
de veritat va vindre en barca,
però, en canvi, tothom sap
que son iaio va fer una arca:
era Noé, el del Diluvi;
de la Biblia gran patriarca.
Afina’t la memòria...
Pot ser veritat o mentira,
pot ser una necessitat,
però una cosa és ben certa:
s’ha parlat i s’ha contat.
I ja pots estar segur
que molta gent ho ha escoltat.
Històries que són del poble
contades sense manies,
cabòries que ara els cantem
en aquelles melodies
de Quico, Jaume, el Noi
i el Mut de les Ferreries.
Si dius lo que posa...
Embustera i batxillera...
Afina’t la memòria...
Mira bé el que et dic,
mira bé el que et dic,
mira bé el que et canto.
Tantes me’n han dit,
tantes n’he sentit
que ja no m’espanto.
|
A LA PLATJA DEL MARJAL
A la platja del Marjal, a la desembocadura del riu
Sènia, encara se senten cantar les nimfes, enamorades de la mar.
Lletra: Artur Gaya
Música: Santi Martorell / Jordi Fusté
Arranjaments: Santi Martorell / Jordi Fusté
Arranjament veus: Santi Martorell
Artur Gaya: Veu
Quique Pedret: Cors
Santi Martorell: Cors
Jordi Fusté: Guitarra espanyola,
pandereta i palmes
Josep Lanau (Mitxum): Teclats i
palmes
Gemma Orts: Cors
Anna Chiva: Cors
Xavier Figuerola: Saxo soprano
Jordi Grisó: Teclats
Pep Mola: Baix sense trastes i baix
de 6 cordes
Enric Canada: Tables indies, shaker,
pandero oceànic, triangle i bodhram
|
Què boniques
que formoses
són les nimfes de la mar.
Totes les nits
se refresquen
a la platja del Marjal.
Ai! com salten
i se’n gronxen
burlant-se del mar.
Dels compasos
de les ones
s’enamoraran.
|
|
Estirats
damunt les pedres
de la platja del Marjal.
Escoltàvem
com cantaven
les nimfes del mar.
A les nits de
lluna plena
sentiem cantar.
Escoltàvem
com parlava
la vora del mar.
|
DEL PARE VICENT FERRÉ
Alguns dels més coneguts miracles de Vicent Ferré a la
Terra de l’Ebre, tot un personatge del seu temps: un fora de sèrie, un fenómeno!
Lletra: Artur Gaya / Popular
Música i arranjaments: Jordi Fusté
/ Popular
Arranjament veus: Santi Martorell
Artur Gaya: Veu i cors
Quique Pedret: Veu i cors
Santi Martorell: Cors
Jordi Fusté: Guitarra espanyola i
mandola
Jordi Bonilla: Oboè
Pep Mola: Baix sense trastes
Enric Canada: Tamboret de pell de
serp, conga, castanyoles marroquines i shaker
|
A la Verge del Roser
demano favor i ajuda,
que coses s’han de saber
d’un angel per creatura
del Pare Vicent Ferré.
Estant sa mare prenyada
–este sí que és cas famós–
la senyora una vesprada
va sentir lladrar un gos
i quedà tota asustada.
Al bisbe en fà sabedor.
L’il·lustre li respongué:
no té que tindre temor,
que el que parirà vosté
serà un gran predicador.
Naixqué Vicent, i és criat
sempre en la temor de Dèu,
i en tot lo que ha predicat
no se’n pujà l’orgull seu.
Contra més, més humiltat.
A la Verge del Roser...
A la ciutat de Tortosa
va fer grans predicacions
i diuen que això és la cosa
que l’ha omplit de devocions
i l’ha fet ser tan famosa.
Un barri li han dedicat:
la Casota, que és molt gran
i a la catedral guardat
està el gaiato del Sant.
Quin goig per a la ciutat!
|
|
Hi ha un pou d’aigua ben famós,
a la vila de Gandesa,
que en diuen que és miraclós;
pos per a ningú és sorpresa
que sempre ha estat ufanós.
En molta filosofia
a la gent de tot lo terme
Vicent va prometre un dia
que sempre hi podrien beure
que el pou mai s’assecaria.
A la Verge del Roser...
Allà a Vilalba, la gent,
ho guarden a la memòria,
que encara tenen present
i l’escriuran a la història
lo pas del pare Vicent.
Sobre una bota de vi
d’una casa d’este poble:
"no us ha de caldre patir
–va dir Vicent en veu noble–
que sempre hi rajarà el vi".
Va dir que el vi rajaria
només en la condició
que mai ningú miraria
a dins del seu interior;
i un o altre ho fer algún dia.
Dóna als estudiants memòria
i cames també als tullits,
a la Justícia concòrdia
i consól als afligits
i mos alcance la glòria.
A la Verge del Roser...
|
COLÓN ERA D'AQUÍ
Lo gran navegant va nàixer a la tortosina illa de
Gènova, al mig del riu Ebre (avui Ferreries), encara que hi ha qui assegura que, en
realitat, era una dona de la Cava.
Lletra: Artur Gaya
Música i arranjaments: Santi Martorell
Artur Gaya: Veu i cors
Quique Pedret: Veu i cors
Santi Martorell: Veu i cors
Jordi Fusté: Guitarra espanyola
Josep Lanau (Mitxum): Teclats
Jordi Grisó: Piano
Pep Mola: Baix de 6 cordes
Enric Canada: Tamboret de pell de
serp, conga, castanyoles marroquines i shaker
|
Hi havia una illa al riu,
Genova en dien,
avui Ferreries.
Està escrit als documents,
ho diu la història,
tenim garanties.
I un tal Cristòfol Colom
què allí va viure
los seus primers dies.
Què a la Verge de la Cinta
sempre resava
tres ave maries.
Ja sempre s’havia dit
si era d’aquí
que va nàixer aquí.
Què bonic és ser paisans de grans navegants.
Ja era estrany que sent Colom tan ben conegut
ningú pogués saber
d’on era nascut.
Però això encara no és tot
que hi ha més coses,
aquí no s’acaba.
|
|
Perquè diu la gent del Delta
que Don Cristòfol
era de la Cava.
I conten que lo més gros
és que no era home,
que dona semblava.
I que des de menudeta
ja l’envejaven
per com navegava.
Ja sempre s’havia dit
si era d’aquí
que va nàixer aquí.
Què bonic és ser paisans de grans navegants.
Ja era estrany que sent Colom tan ben conegut
ningú pogués saber
d’on era nascut.
|
L'ERRAT DE COMPTES
La singular història d’aquell home que es va
arruinar per equivocar-se al comptar els anys que li quedaven de vida i distribuir
malament la seua fortuna.
Lletra: Artur Gaya
Música i arranjaments: Jordi Fusté
/ Popular
Arranjament veus: Santi Martorell
Artur Gaya: Veu i cors
Quique Pedret: Veu i cors
Santi Martorell: Cors
Jordi Fusté: Guitarra espanyola,
guitarra acústica i guitarró
Paco Espelta: Clarinet
Pep Mola: Baix de 6 cordes
Xavier Bertomeu: Bateria
|
Al que ara canta en la guitarreta
obriguen les portes
que només demana una limosneta
pa un errat de comptes.
Conten que al Delta hi havia
un home amable i després
perquè havia fet fortuna,
perquè havia fet diners.
Per a poder administrar
tants de diners com tenia,
va anar a visitar-se al metge
per saber quants anys viuria.
Com que era un bon matemàtic
se va posar a calcular
en los anys que li quedaven
quant se podria gastar.
Va recomptar la fortuna,
la va dividir en porcions
i en los anys que calculava
se va repartir els milions.
|
|
Al que ara canta en la guitarreta...
Però va arribar a l’edat
i veient que no es moria
l’home estava preocupat
pels pocs diners que tenia.
Va passar un any i un altre any
i tant s’havia gastat...
que no li va quedar un ral
i es va veure arruinat.
I ell que estava acostumat
a fer-se els tratges a mida
per haver-se descomptat
li va canviar la vida.
Va agafar una guitarreta,
va picar a totes les portes
demanant la limosneta
para un pobre errat de comptes.
Al que ara canta en la guitarreta...
|
LA MARE DE DÉU VINDRÀ
Cançó popular del Matarranya, que parla de les Mares de
Déu de les ermites de la Fontcalda, Mig Camí, Montoliu i el Carme.
Lletra: Artur Gaya / Popular
Música i arranjaments: Jordi Fusté
/ Popular
Arranjament veus: Jordi Grisó
Quique Pedret: Veu i cors
Artur Gaya: Cors
Santi Martorell: Cors i shaker
Jordi Fusté: Guitarra espanyola
Xavier Figuerola: Saxo soprano
Pep Mola: Baix sense trastes
Enric Canada: Tambora i pandero
|
La Mare de Déu vindrà
i mos portarà cosetes;
a la butxaqueta torrons
i a les mans avellanetes.
La Mare de Déu,
la de la Fontcalda,
tenia un ruquet
per anar a buscar aigua.
La Mare de Déu,
la de Montoliu,
tenia l’ermita
a la voreta del riu.
|
|
La Mare de Déu vindrà
i mos portarà cosetes;
un pot de la millor mel
i un platet de farinetes.
La Mare de Déu,
la verge del Carme,
guiava les barques
al caure la tarde.
La Mare de Déu,
la de Mig Camí
buscava estrelletes
a la sombreta d’un pi.
|
LO CARRILET DE LA CAVA
Un tren de llegenda que va viure els millors temps a
l’època de l’extraperlo de l’arròs, i del que Quico el Célio encara
somnia que tornarà algún dia.
Lletra i música: Josep Bo
Arranjaments: Jordi Grisó
Artur Gaya: Veu
Quique Pedret: Cors
Santi Martorell: Cors
Jordi Fusté: Guitarra espanyola
Jordi Grisó: Trompeta, piano i
teclats
Paco Espelta: Clarinet
Santi Ruiz: Bombardino
Pep Mola: Baix de 6 cordes
Xavier Bertomeu: Bateria
|
Lo Carrilet de la Cava
fa uns quants anys que va plegar
perquè els autos i les motos
no el deixaven guanyar el pa,
però jo, que sempre penso
en los amics que anem perdent,
en carinyo jo li canto
per poder donar a saber
del Carrilet de la Cava
sempre me’n recordaré.
Ai Carrilet, quan poc a poc avançavem,
quina il·lusió, quan esperava mons pares,
lo teu xiulet no el tornarem a escoltar.
A la Ribera, ja no et podrem oblidar.
Bicicletes, extraperlo
guardiacivils i estudiants,
sacs d’arròs, molts de pagesos
i colles de valencians,
embarassades, gent malalta
de quartana i de dolor,
i cistelles en pollastres,
alguna àdena i capons,
i aubergínies i tomates
per a regalar als sinyors.
|
|
Ai Carrilet, quan poc a poc avançavem,
quina il·lusió, los tebeos que em portaves,
lo teu xiulet no el tornarem a escoltar.
A la Ribera, ja no et podrem oblidar.
Los jovens van a la Costa
i les dones al mercat,
los homens a pagar l’aigua
o a parlar algun advocat
i a les voltes del migdia
a dinar a Casa Verdal,
i a la tarda cap a casa
a tornar a l’arròs bullit,
farinetes o recapte
i xapadillos rostits.
Ai Carrilet, quan poc a poc avançavem,
quina il·lusió, quan esperava mons pares,
lo teu xiulet no el tornarem a escoltar.
A la Ribera, ja no et podrem oblidar.
|
NON
NONETA
Nana popular al Matarranya
Lletra: Popular
Musica: Jordi Fusté / Popular
Artur Gaya: Veu
Jordi Fusté: Guitarró
Non noneta vine vine
a la vora del coixí.
Quan non noneta vindrà
lo nene s’adormirà.
|
