|
Artur Gaya és Quico
el Célio / Paco Calbet
Xavi Borràs és El
Noi / Josep Cid i Fonollosa
Jordi Fusté és El
Mut de Ferreries / Evaristo Fusté
Santi Martorell és Jaumet / Jaume Matamoros
Producció musical: Quico el Célio, el Noi, el Mut de
Ferreries.
Gravat a L’ESTUDI de Tortosa (tardor de
1996).
Tècnics de so: Jordi Fusté / Santi Martorell.
Edita: Edicions TRAM. Amigó 26, 4art 1a. 08021
Barcelona. T. (93) 2007063.
Disseny: Ricard Martínez.
Fotografia: Francesc Espinach.
Composició carpeta: Vicky Curto.
Revisió de textos: Albert Aragonès.
Management: Ma Elena Maureso. TÚBAL València 23,
baixos. 43500 Tortosa. T. (977) 504841
Idea i producció de l’espectacle: Quico el
Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.
So en directe: Iñaki Copoví.
A la futura filla de Jaume Matamoros, al fill del Mut de
Ferreries, a la noia del Noi i al pare de Quico el Célio, que tindran 4, 5, 29 i 83 anys
al 2.000.
LO BANC DEL SI NO FOS
|
Des d’un banc de fusta vella,
la gent sàvia del meu poble,
des d’un banc de fusta vella,
guaita com passa la vida,
com van i vénen los dies.
Que bonic seria viure
i aprofitar l’experiència.
Que bonic seria viure,
si no fos per quatre coses
que ens apuren l’existència.
Si no fos per qui ens separa
posant-nos tantes barreres.
Si no fos pel que ens separa.
Seria fàcil entendre’s
i mirar-nos a la cara.
Si no fos per tants papers,
instàncies, rendes i avals.
Si no fos per tants papers.
Tindríem un ratet lliure
per a pensar en los pardals.
|
|
Si no fos que en esta vida
necessitem tantes coses.
Si no fos per esta vida.
Que senzill seria riure
i divertir-se a l’aire lliure.
Si no fos per la galvana,
la galvana del dimoni.
Si no fos per la galvana.
Treballaríem a gust
i menjaríem en gana.
Per sort no tot és dolent,
per això seguim cantant.
Per sort no tot és dolent.
Li donem volta a la vida,
li donem la volta al banc.
Si no fos per la gent bona,
lo sol ja ni sortiria.
Si no fos per la gent bona,
que ens retorna l’alegria
d’aixecar-nos cada dia.
|
Melodia: "Del folklore tortosí", Joan
Moreira.
Lletra: Artur Gaya.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Artur Gaya: veu.
Xavi Borràs: veu.
Jordi Fusté: guitarres.
Santi Martorell: teclats, programació i
veus.
Pep Mola: baix.
Jordi Bonilla: oboè.
Xavi Bertomeu: bateria i percussions.
FANDANGO DELS ADÉUS
|
M’han obligat a deixar
la meua terra petita,
lo lloc a on me vaig fer gran,
a on vaig començar a estimar.
Sense haver pogut triar,
ho he tingut que abandonar
i anar més enllà del mar
a una terra tan llunyana.
Se’m fa difícil parlar,
començar-ho tot de nou,
tindre treball i una casa,
sentir-me d’esta ciutat.
Ara torno a ser estranger
de l’atra banda del mar.
A on cantaran les sirenes?
A on estaran los amics?
Quan escolto esta cançó
me’n recordo d’aquell hort,
al costat, la casa blanca,
sota la figuera verda.
Sota la figuera verda
reposava el meu treball,
mentre la sènia voltava.
Música d’aigua i de fang.
Ai, adéu, meua estimada!
Miro aquells estels del cel.
I em pregunto quin serà
el que tu estaràs mirant.
|
|
I em pregunto quin serà
el que tu estaràs mirant.
De l’atra banda del mar:
l’atra banda del meu cor.
Ai, adéu, enamorada.
Ai, adéu, terra de l’aigua.
Adéu, a la casa blanca.
Adéu, tombes dels amics.
Ai, adéu, Ràpita meua,
Benifallet, Alcanar,
Aldover, Benifassà,
Bítem i la Fatarella.
Adéu, olivetes fargues.
Algun dia tornaré.
Ho faré en un encanteri:
seré un ocell estornell.
I cada cop que us salude,
un record m’emportaré:
a cada sarpa una oliva
i una branca dins del bec.
Adéu, olivetes fargues.
Algun dia tornaré.
Ho faré en un encanteri:
seré un ocell estornell.
|
Melodia: "Del Folklore Tortosí", Joan
Moreira.
Lletra: Artur Gaya.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Artur Gaya: veu i percussions.
Xavi Borràs: veu i percussions.
Jordi Fusté: guitarres i percussions.
Santi Martorell: veus i percussions.
Xavi Bertomeu: percussions.
PERÒ QUÈ FAS MARIA CINTA!
De menuda, a nines no solia jugar,
ni a cuinetes, ni a fer el llit a son germà,
ni a acompanyar a sa mare al mercat
a comprar menjar els divendres de tot l’any.
Volia jugar i córrer pel carrer
i anar en bicicleta prop de la vora del riu.
Dels forats que a les orelles li van fer
no en sabia bé el motiu.
–Però què fas Maria Cinta!–
cantaven a casa seua.
No faces cap tonteria
si algun dia et vols casar.
–Però què fas Maria Cinta!–
cantava la veïnada
i ella sempre contestava:
–Jo faig lo que més m’agrada!
De més gran li feien nosa els cabells llargs
i també els monederets penjats del braç,
i que sa germana, gran televident,
només mirés anuncis de detergents.
Volia ser tal com era i com res més,
no hi havia cosa al món que més li agradés.
I a la disco, quan tocaven ritmes lents,
ella escollia els parents.
–Però què fas...
Maria Cinta, encara no és dona com cal:
se disfressa sempre i quan no és carnaval.
I a la platja només va els dies millors:
quan se buida perquè són festes majors.
Ella pensa que així és la vida normal
perquè l’atre li sembla que és molt poc natural,
i viu sola perquè cap home del món
no li fa perdre la son.
–Però què fas...
Música: Jordi Fusté.
Lletra: Artur Gaya.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Artur Gaya: veu.
Xavi Borràs: veu.
Jordi Fusté: guitarres.
Santi Martorell: teclats, programació i
veus.
Pep Mola: baix.
Xavi Bertomeu: bateria i percussions.
CANT D'ESTIMA A LA TERRA
Dels que fem faena al camp,
tothom ne vol ben parlar.
I és que la gent mos admira
i ningú s’hi vol semblar.
Mira que gran que és lo camp,
si el volguéssem treballar.
I que llarga que és la vida...
Qui la pogués conrear.
Com la terra que m’estimo,
no he sabut estimar res.
Són coses del meu ofici,
que és l’ofici de pagès.
Melodia: "Del Folklore Tortosí", Joan
Moreira.
Lletra: Artur Gaya.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Artur Gaya: veu i percussions.
Xavi Borràs: veu i percussions.
Jordi Fusté: guitarres i percussions.
Santi Martorell: veu i percussions.
Jordi Bonilla: oboè.
SI EN GOVERNA LA FARINA
|
L’any 40 vaig nàixer,
lo petit de set germans
de familia pagesa
antiga com les d’abans
i vaig criar-me en mon tio
perquè la cassola ja
no donava per a tants.
Prompte vaig avesar-me
des de jove a treballar
xupant roda de mon oncle
en les faenes del camp
i a les nits a barraca
me prenia la lliçó
a la vora de la llar.
Jo no entenia a mon tio
perquè em portava de cap
sempre que jo protestava
ell contestava cantant:
–Si en governa la farina!
I ella blanca que blanca,
i ella fina que fina.
Als deu anys ja complits
a l’escola vaig anar.
Vaig fer els primers amics
i allí em van espavilar!
Estirades d’orelles
i també més d’un calbot
la vida em va regalar.
Recordo un company
de família adinerada:
en una bicicleta
que de tots era envejada.
L’oncle em va contestar:
–Lo mal suat, mal gastat–
per la bici desitjada.
–Si en governa...
Quatre pèls a l’aixella,
quatre més a baix del nas.
Quan mirava les xiques
lo cor anava detrás.
Quedava bocabadat
tremolava com un flam.
–Ai Josep, si patiràs!
Lo tio Cinto xalava
de vore’m tan alterat;
i per davant cara seria:
–Són les coses de la edat!
Avui pots anar al ball
i a les set t’espero al tall
que demà hem de treballar.
–Si en governa...
|
|
Alego vaig casar-me
en una xica molt guapa.
Rentar no li agradava
però sí anar molt mudada.
Al cap d’un parell d’anys
de repent vaig olorar
que me l’havia pegada.
Va nàixer una xiqueta,
la joia més estimada,
i al complir dos mesets
la dona l’havia escampada.
No volia treballar
només malgastar i xalar.
Ai, Déu meu, quina jugada!
A mon oncle vaig anar,
per a mi era mon pare.
I mon oncle en reflexió
molt serio em va contestar:
–Si en governa...
En tal punt vaig encendre’m
com un pot de gasolina:
–Josep calma’t i escolta’m
i no sigues cap de tina.
És davant dels problemes
que sabràs com és la gent
si és de pasta de farina.
Uns lluïxen de molt
i tenen gran apariència.
Sempre es fan de notar
davant de la concurrència.
Són com gallines lloques
que coven ous aigualits
i no tenen cap paciència.
Si el món encara rutlla
és gràcies als que no es veuen,
que callen i van fent
i són lo profit de la gent.
Són com un gra de blat
que la vida va molent
per tornar-se pa calent!
Gra, farina i pa,
vida, treball i aliment.
No et queixes que seràs lloca
i tots sortirem perdent.
–Veigues com és la farina:
sempre blanca que blanca,
sempre fina que fina.
Veigues com és la farina
sempre blanca,
sempre fina.
|
Música: Jordi Fusté.
Lletra: Xavi Borràs.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Xavi Borràs: veu.
Artur Gaya: veu.
Jordi Fusté: guitarres.
Santi Martorell: teclats i veus.
Pep Mola: baix.
Jordi Bonilla: oboè.
Xavi Bertomeu: bateria i percussions.
LES TRES FONTS DE MAIGÍ
|
Allà baix al Prat
hi havia una dama,
que era del dimoni
molt enturmentada.
Pecador, sin quieres del alma, pecador.
De matí mañana,
quan del llit se n’alça,
la tempta el dimoni
fent-li entrar galvana.
Pecador...
Ti l’asteri llépol
i sempre ti gana,
sempre menja i sempre
ti buida la panxa.
Pecador...
Estava tranquil·la
i a crits començava
i a cops s’ablaïa
la pobreta dama.
Pecador...
Va a buscar a Maigí
que ti santa fama,
i que la curessa
plorant li demana.
Pecador...
Maigí que la veu
tan desconsolada,
trau lo gaiatet
de dins la barraca.
Pecador...
Pega en lo gaiato
a una penya blanca
i d’aquí un ratet
una font ne raja.
Pecador...
|
|
Pega un atre cop
i una atra font raja,
i al pegar el tercer
veus que en raja una atra.
Pecador...
Aquí tens tres fonts,
les tres d’aigua clara:
si en beus de les tres
quedaràs curada.
Pecador...
La una és del Pare.
Ti la virtut santa,
de que aquell que en beu,
sempre en gust treballa.
Pecador...
L’atra n’és del Fill.
Aquella que en tasta,
del pecat de gola
queda ben curada.
Pecador...
La tercera font,
l’Esperit Sant ne mana,
per als mals esperits,
medicina santa.
Pecador...
Les Fonts de Maigí
curaren la dama,
que allà baix al Prat
en pecat estava.
Pecador...
|
Música i lletra: "Del Folklore Tortosí",
Joan Moreira.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Artur Gaya: veu.
Xavi Borràs: veu.
Jordi Fusté: guitarres.
Santi Martorell: teclats i veus.
Pep Mola: baix.
Xavi Bertomeu: bateria i percussions.
JOTES PICADES SOBRE EL TREBALL, L'AMISTAT I LA
VIDA
|
Alça l’aleta, polleta,
no em picaràs pollastret,
que la senyora Pepeta
se casarà en Joanet.
Se casarà en Joanet,
se casarà en Joanet.
Alça l’aleta, polleta
no em picaràs pollastret.
Abans allà a la muntanya
no en sabíem del progrés
i ara tenim fax i mòbil:
no mos fa falta de res.
Per a comprar tantes coses
les hauràs pogut pagar,
però de res te servixen
si no saps fer-les anar.
Al carrer del mig
no hi volem anar
perquè l’atra nit
mos van arruixar.
Mos van arruixar,
mos van arruixar,
al carrer del mig
no hi volem anar.
Moltes vegades la ciència
per la boca se te’n va.
Lo que hem de fer és treballar
i deixar de criticar.
Del treball i de la vida
potser n’hi ha molt que parlar:
uns treballen per a viure
i uns viuen per treballar.
Ai, pistoles, pistoles, pistoles,
ai, pecatis mundi,
ai, miserenobis.
Primentons, primentons i tomates
la mas mala quiente
son los estudiantes.
Lo senyor Quico és molt savi,
de lo más sabio que hay.
Però se n’ha deixat uns:
los que no treballen mai.
Alguns, quan perden diners,
o no els hi van bé les coses,
sempre carreguen les culpes
en músics, jóvens i en pobres.
|
|
Quan no funcionen les coses
sempre ho paguen los més pobres.
Alça l’aleta,...
La gent, quan parla dels jóvens,
només veu lo més dolent,
i mai no se’n dona compte
que ho tenim molt malament.
Xiula, xiula, xiula i xiula,
i xiula que xiularàs.
Quiquiriquic!
Varisto diu
que si el temps que perdem discutint
lo perguéssem escoltant-mos,
otro gallo cantaria.
Al carrer...
A veam qui té la resposta a
la pregunta que em faig jo:
Per què la gent que mai parla
és la que té més raó?
Si tots mos parléssem més,
en raó o sense raó,
mos coneixeríem prompte,
mos aniria millor.
Ai, pistoles,...
Així és la nostra conversa,
la conversa del cafè,
que s’escomença en baralla
i sempre s’acaba bé.
Los ho diem de veritat,
i això va de despedida:
Mai perguen una amistat,
que viure són quatre dies.
Som Quico, Jaume i el Noi
i el Mut de les Ferreries.
Alça l’aleta,...
Al carrer...
Ai, pistoles,...
|
Melodia i refranys: "Del Folklore Tortosí", Joan
Moreira.
Lletra de les cobles: Artur Gaya.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Artur Gaya: veu.
Xavi Borràs: veu.
Jordi Fusté: guitarres.
Santi Martorell: teclats, guitarró i
veus.
Pep Mola: baix.
Paco Espelta: clarinet.
Xavi Bertomeu: bateria.
Enric Pedret: xiulet
JA BAIXEN LOS TORTOSINS
|
Ja baixen los tortosins!
Ara va de bo.
I en escopetes i dalles!
Ara va de bo.
Ja baixen los tortosins!
Ara va de bo, que de bo va.
Perquè els hi tirem coets
espantant-los les tronades.
Ja baixen los tortosins.
I les dones tanquen portes
amagant-se dins de casa
a que arribe l’esbrafada.
|
|
La sang no arribarà al riu
però sí algun tortosí,
i així la gent ho diu.
I es va produir un miracle:
que va ploure nit i dia
i d’aigua ningú en patia.
I aquí s’acaba la història
dels coets i les tronades,
acabant-se a barrades.
|
Música: Popular, transmesa per Carmen Porres.
Lletra:: Joan Salvador
‘Galdiri’.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Artur Gaya: veu.
Xavi Borràs: veu.
Jordi Fusté: guitarres.
Santi Martorell: teclats i veus.
Xavi Bertomeu:
percussions.
|
Pues les cuento cómo fue
que me llevó la vida aquí.
Yo vine a buscar fortuna
como hizo también mi abuelo.
Compré y vendí plantaciones,
fábricas y una cantina.
Recorrí siete naciones
y eché raíces aquí.
Pero no me fue bonito,
no encerté en mis decisiones.
Por suerte aprendí guitarra
y estalvié un poco de voz.
Pues les cuento unas cositas
del lugar donde nací.
Vengo de un valle lejano,
de la otra orilla del mar,
con agua que corre alegre,
con lagunas, sal y arroz,
donde las casas son blancas,
donde también reina el sol.
|
|
También versamos cantando
y paseamos virgencitas:
en L’Aldea y La Fontcalda,
Providencia y El Remei...
Coll de l’Alba, la Pietat,
la del Carme y la Salut!
Què se n’haurà fet,
per a on deu parar, Manolo?
Fa temps que no escriu,
ja no en sabem res.
Qui sap a on anat,
a on haurà fet cap, Manolo?
Déu face que a on sigue
mai li falte res.
|
MANOLO
Y ahora les pido un favor,
escuchen cuates, con amor.
Hice aquí muchos compadres
y he sembrado muchos sueños.
Pero el día que yo me muera
llévenme donde nací.
Tráiganme a mi tierra linda,
al río donde crecí.
Debajo de una olivera,
póngame música el viento,
caigan todos los rocíos
y amanezca tibio el sol.
Què se n’haurà fet,
per a on deu parar, Manolo?
Fa temps que no escriu,
ja no en sabem res.
Qui sap a on anat,
a on haurà fet cap, Manolo?
Déu face que a on sigue
mai li falte res.
Música: Jordi Fusté
Lletra: Artur Gaya.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Artur Gaya: veu.
Xavi Borràs: veu.
Jordi Fusté: guitarres.
Santi Martorell: veu.
Pep Mola: baix.
Jordi Grisó: trompeta i acordió.
Xavi Bertomeu: bateria.
CANÇÓ D'ENRAMADA
Los moixons són grossos i han fugit del niu,
a la matinada fan lo rexiu-xiu.
L’alegre enramada ja ve del barranc de carregar,
d’espígol i mata i canyes del canyar.
Ai, quina olor, ai, quina olor!
Més bona olor, al món no n’hi ha de millor!
Ai, quina olor, ai, quina olor!
Més bona olor, al món no n’hi ha de millor!
Ja tornen los carros abans del migdia,
sento la dolçaina tocar en alegria.
Tots guarnits de verd, de rodes i baranes,
i els animalets, de collars i de cames.
Toquen tan bé, toquen tan bé!
Unes cançons que a tots mos fan sortir al carrer!
Toquen tan bé, toquen tan bé!
Unes cançons que a tots mos fan sortir al carrer!
En la panereta te’n vas a la plaça,
en la panereta, a veure el que passa.
en la panereta te’n vas i te’n véns,
i en la panereta a mi m’entretens.
Ai, m’entretens, ai, m’entretens!
I en la panera només me fas perdre el temps.
Ai, m’entretens, ai, m’entretens!
I en la panera només me fas perdre el temps.
D’alegria al camp, n’és molt més fàcil
riure:
divertir-se al sol, al mig de l’aire lliure.
Tornaré en un carro si algun dia em crides,
i l’enramaré si quan baixem tu em mires.
I aquella olor, i aquella olor,
tornarà a ser la que mos fa sentir millor.
I aquella olor, i aquella olor,
tornarà a ser la que mos fa sentir millor.
Melodia i estrofes 1 i 3: "Del Folklore
Tortosí", Joan Moreira.
Lletra de les estrofes 2 i 4: Artur Gaya.
Arranjaments: Jordi Fusté/Santi Martorell.
Artur Gaya: veu.
Xavi Borràs: veu.
Jordi Fusté: guitarres.
Santi Martorell: percussions i veu.
Pep Mola: baix.
Xavi Bertomeu: percussions.
|
