La fonteta del Moro,

ai! s’ha estroncat

i el foc del meu ‘aimante’

ai! s’ha apagat,

ai! s’ha apagat,

ai! s’ha apagat,

ja ni caliu li’n en queda

ai! s’ha gelat.

Tres roses que en tenia,

lo meu roser,

se van morir en un dia;

jo sé de què,

jo sé de què,

jo sé de què,

dos, de malenconia

l’altra de set.

Me mata el mal d’amores,

pobra de mi!

Ai! sense amor ni roses,

més val morir,

més val morir,

més val morir;

que el roser de la dicha

no em pot florir.

La fonteta del Moro,

ai! s’ha estroncat

i el foc del meu ‘aimante’

ai! s’ha apagat,

ai! s’ha apagat,

ai! s’ha apagat,

ja ni caliu li’n en queda

ai! s’ha gelat.

Les plegadores d’olives

diuen que no beuen vi,

però baix de l’olivera

lo guarden en un tupí.

Esta nit de primavera

vaja nit més especial

en uns cantadors de jota

i un públic sensacional.

Aquí estic dalt de la rama,

dalt de la rama més alta.

Si collint, collint, caïa,

ai!, que Sant Antoni em valga.

Collint olivetes fargues,

aquí dalt de tot m’estic.

Face rogatives , mare,

perquè no caigue son fill.

Toda esta orilla del Ebro

yo la voldria empedrar

de perlas y diamantes

y ‘petxinitas’ del mar.

L’escala d’aquesta vida,

l’has de pujar a poc a poc,

que si la puges de pressa

cauràs al primer escaló.

Baixo el Coll de Balaguer

entre mel i gent pesquera

i, com si es tanqués el mar,

veig la Punta del Fangar.

Brilla el far entre les dunes,

la primera llum del Delta.

Mil ocells blancs em saluden

quan travesso les llacunes:

olor d’arròs, colors d’aigua,

arbres grans i solitaris.

Al fons, la sal de la Banya,

des d’on la Ràpita canta.

Sota el capell de Montsià

enfilo cap al Marjal,

de la vora del riu Sénia

veig camins que van al sud:

les mateixes oliveres...

els mateixos garrofers...

Ebre amunt, ciutats antigues,

entre torres i campanes,

guarden les pedres dels íbers,

les monedes dels romans,

les cançons i l’art dels moros

i les cases dels cristians.

Per hortes, barrancs i planes,

s’amaguen arbres i cases:

pobles de gent sense pressa,

que crida amb el vent de dalt,

que pren el sol quan treballa

i corre el bou quan hi ha festa.

Cap a les terres de dalt

roques com les de Benet,

serres de Cavalls i Pàndols,

i un vi que porta alegria,

inspiren pintors, artistes,

somniadors de nit i dia.

I, al mig de tot, el gran Port

que és la muntanya més alta:

es pot veure, en dia clar,

del Pirineu a Mallorca,

el Coll de l’Alba, Cardó

i tots els colors del Delta.

Diu que al Tossal dels Tres Reis,

quan fa vent, sona una jota,

i que la canten tres veus,

tres veus que se saben entendre:

Matarranya, Maestrat

i la gran terra de l’Ebre.

Qui és qui sap d’on vé la jota,

si puja o baixa pel riu,

si arriba de dins del mar,

o si la cantava un moro?

Qui és qui sap si vé del mar,

o el vent de dalt ens la porta?

Són paisatges i colors,

són pobles, cases i pedres,

són històries i són anys,

són els hòmens i les dones.

Són sentiments, són amors...

Són de la terra de l’Ebre.

Són paisatges i colors

són de la Terra de l’Ebre.

Són pobles, cases i pedres,

són de la Terra de l’Ebre.

Són històries i són anys

són de la Terra de l’Ebre.

Són sentiments són amors.

Són de la Terra de l’Ebre.

Són de la Terra de l’Ebre

són paisatges i colors.

Són de la Terra de l’Ebre.

Són pobles cases i pedres.

Són de la Terra de l’Ebre.

Són sentiments són amors.

Són de la Terra de l’Ebre.

M’han obligat a deixar

la meva terra petita,

el lloc on em vaig fer gran,

on vaig començar a estimar.

Sense haver pogut triar,

ho he tingut que abandonar

i anar més enllà del mar

a una terra tan llunyana.

Se’m fa difícil parlar,

començar-ho tot de nou,

tenir treball i una casa,

sentir-me d’esta ciutat.

Ara torno a ser estranger,

de l’altra banda del mar.

On cantaran les sirenes?

On estaran els amics?

Quan escolto esta cançó

me’n recordo d’aquell hort,

al costat, la casa blanca,

sota l’olivera verda.

Sota l’olivera verda,

reposava el meu treball,

mentre la sínia voltava.

Música d’aigua i de fang.

Ai adéu, meua estimada!

Miro aquells estels del cel.

I em pregunto quin serà

el que tú estaràs mirant.

I em pregunto quin serà

el que tú estaràs mirant.

De l’altra banda del mar:

l’altra banda del meu cor.

Ai adéu enamorada.

Ai adéu terra de l’aigua.

Adéu a la casa blanca.

Adéu tombes dels amics.

Ai adéu, Ràpita meua,

Benifallet, Alcanar,

Aldover, Benifassar,

Bitem i La Fatarella.

Adéu olivetes fargues.

Algun dia tornaré.

Ho faré amb un un encanteri:

seré un ocell estornell.

I cada cop que us salude,

un record m’emportaré:

a cada sarpa una oliva

i una branca dins del bec.

Adéu olivetes fargues.

Algun dia tornaré.

Ho faré amb un un encanteri:

seré un ocell estornell.

Lo Carrilet de la Cava

fa uns quants anys que va plegar

perquè els autos i les motos

no el deixaven guanyar el pa,

però jo, que sempre penso

en los amics que anem perdent,

en carinyo jo li canto

per poder donar a saber

del Carrilet de la Cava

sempre me’n recordaré.

Ai Carrilet,

quan poc a poc avançaves,

quina il·lusió,

quan esperava mons pares,

lo teu xiulet

volem tornar-lo a escoltar.

A la Ribera,

ja no et podrem oblidar.

Bicicletes, extraperlo

guardiacivils i estudiants,

sacs d’arròs, molts de pagesos

i colles de valencians,

embarassades, gent malalta

de quartana i de dolor,

i cistelles en pollastres,

alguna àdena i capons,

i aubergínies i tomates

per a regalar als sinyors.

Ai Carrilet...

Los jovens van a la Costa

i les dones al mercat,

los homens a pagar l’aigua

o a parlar algun advocat

i a les voltes del migdia

a dinar a Casa Verdal,

i a la tarda cap a casa

a tornar a l’arròs bullit,

farinetes o recapte

i xapadillos rostits.

Ai Carrilet...

Los moixons són grossos

i han fugit del niu,

a la matinada fan lo rexiuxiu.

L’alegre enramada

ja vé del barranc de carregar,

d’espígol i mata

i canyes del canyar.

Ai quína olor, ai quína olor!

Més bona olor,

al món no n’hi ha de millor!

Ja tornen los carros

abans del migdia,

sento la dolçaina

tocar en alegria.

Tots guarnits de verd:

de rodes i baranes,

i als animalets,

de collars i de cames.

Toquen tan bé, toquen tan bé!

Unes cançons

que a tots mos fan sortir al carrer!

Amb la panereta

te’n vas a la plaça,

amb la panereta,

a veure el que passa.

Amb la panereta

te’n vas i te’n vens,

i amb la panereta

a mí m’entretens.

Ai, m’entretens, ai m’entretens!

I amb la panera

només me fas perdre el temps.

D’alegria al camp,

n’és molt més fàcil riure:

divertir-se al sol,

al mig de l’aire lliure.

Tornaré en un carro

si algun dia em crides,

i l’enramaré

si quan baixem tú em mires.

I aquella olor, i aquella olor,

tornarà a ser

la que mos fa sentir millor.

De Roquetes vinc

de Roquetes vinc

de Roquetes baixo.

Agulles de cap

agulles de cap

agulles de ganxo.

Surt de seguida Cinteta,

surt de seguida al balcó,

si no vols que face a trossos

les cordes del guitarró.

Les nostres jotes los parlen

de coses de cada dia:

del treball i de la vida,

d’amor i geografia;

i de consells populars,

la millor filosofia.

A la jota jota

del ganxo del llum

que si no t’apartes

te’l tiro damunt.

De les allevances

i dels malparlats

i dels maltequiero

que Déu mone guard.

Tant si fa fred o calor,

com si la terra està humida,

sempre ho emprenen en calma,

que tot té la seua mida;

i mos agrada cantar-li

al més senzill de la vida.

Estes coses del folklore

hi ha qui les ha oblidat,

perquè ja no interessa

que es digue la veritat.

Ai quin sol quin sol

ai quin sol saleró

ai com ballariem

si hi hagués guitarró.

Quan te casaràs

sabràs lo que és bo.

Si al casar ho encertes

ja tens feta la sort.

Uns diuen que això es cantava,

altres que si encara es canta.

Uns i altres tenen raó,

perquè es cantava i es canta.

Al que crida tots l’escolten

no fan cas del que no crida.

Tots los que treballen callen,

lo món és una mentida.

Per això crido ben fort

que vull un riu ple de vida!

Alça l’aleta, polleta,

no em picaràs pollastret,

que la senyora Pepeta

se casarà en Joanet.

Se casarà en Joanet,

se casarà en Joanet.

Alça l’aleta, polleta

no em picaràs pollastret.

 El Ebro nace en Reinosa

y pasa por el Pilar

y en el Sur de Catalunya

queremos que llegue al mar

y conservar nuestro Delta,

los musclos y el calamar.

No perdem lo bon humor

i mantenim la moral,

ho cantem en alegria

perquè és lo més natural:

que som la sal de la terra

i no una terra de sal.

Al carrer del mig

no hi volem anar

perquè l’atra nit

mos van arruixar.

Mos van arruixar,

mos van arruixar,

al carrer del mig

no hi volem anar.

S’ha cantat moltes vegades

de les virtuts d’anar a peu:

poder escoltar i olorar

i mirar tot lo que es veu.

Mira si he corrido mundo,

que he estado en los Freginales,

Masdenverge, la Galera,

y el Mas de los Barberanes

y en esta tierra he quedado

de ustedes enamorado.

Ai, pistoles, pistoles, pistoles,

ai, pecatis mundi,

ai, miserenobis.

Primentons, primentons i tomates

la más mala quiente

son los estudiantes.

I si de tant voltar pobles

algun dia mos perdem

si no saben on trobar-mos

no s’ho pensen ni un moment

collint olivetes fargues

a la muntanya estarem.

I a vostès que mos escolten

els desitgem lo millor:

que es queden ben plens d’amor

i lliures de malalties.

Som Quico, Jaume i el Noi,

i el Mut de les Ferreries.

Pues les cuento cómo fue

que me llevó la vida aquí.

Yo vine a buscar fortuna

como hizo también mi abuelo.

Compré y vendí plantaciones,

fábricas y una cantina.

Recorrí siete naciones

y eché raices aquí.

Pero no me fue bonito,

no encerté en mis decisiones.

Por suerte aprendí guitarra

y estalvié un poco de voz.

Pues les cuento unas cositas

del lugar donde nací.

Vengo de un valle lejano,

de la otra orilla del mar,

con agua que corre alegre,

con lagunas, sal y arroz,

donde las casas son blancas,

donde también reina el sol.

También versamos cantando

y paseamos virgencitas:

en l’Aldea y la Fontcalda,

Providencia y el Remei...

Coll de l’Alba, la Pietat,

la del Carme y la Salut!

Què se’n haurà fet,

per on deu parar, Manolo!

Fa temps que no escriu,

ja no en sabem res.

Qui sap on anat,

on haurà fet cap, Manolo!

Deu face que on sigue

mai li falte res.

Y ahora les pido un favor,

escuchen cuates, con amor.

Hice aquí muchos compadres

y he sembrado muchos sueños

Pero el dia que yo me muera

llevenme donde nací.

Tráiganme a mi tierra linda,

al río donde crecí.

Debajo de una olivera,

póngame música el viento,

caigan todos los rocíos

y amanezca tibio el sol.

Què se’n haurà fet,

per on deu parar, Manolo!

Fa temps que no escriu,

ja no en sabem res.

Qui sap on anat,

on haurà fet cap, Manolo!

Deu face que on sigue....

mai li falte res.

Des d’un banc de fusta vella,

la gent sàvia del meu poble,

des d’un banc de fusta vella,

guaita com passa la vida,

com van i venen los dies.

Que bonic seria viure

i aprofitar l’experiència.

Que bonic seria viure,

si no fos per quatre coses

que ens apuren l’existència.

Si no fos per qui ens separa

posant-nos tantes barreres.

Si no fos pel que ens separa.

Seria fàcil entendre’s

i mirar-nos a la cara.

Si no fos per tants papers,

instàncies, rendes i avals.

Si no fos per tants papers.

Tindriem un ratet lliure

per a pensar en los pardals.

Si no fos que en esta vida

necessitem tantes coses.

Si no fos per esta vida.

Que senzill seria riure

i divertir-se a l’aire lliure.

Si no fos per la galvana,

la galvana del dimoni.

Si no fos per la galvana.

Treballariem a gust

i menjariem en gana.

Per sort no tot és dolent,

per això seguim cantant.

Per sort no tot és dolent.

Li donem volta a la vida,

li donem la volta al banc.

Si no fos per la gent bona,

lo sol, ja ni sortiria.

Si no fos per la gent bona,

que mos torna l’alegria

d’aixecar-nos cada dia.