Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries

Artur Gaya, Quique Pedret, Jordi Fusté i Santi Martorell són els músics-actors que donen vida als personatges de Quico el Célio, el Noi, el Mut de Ferreries i Jaume Matamoros (el nebotastre del Noi).

El grup va nàixer a Tortosa l'any 1992 i cultiva un concepte de música popular i folklore en el que conviuen tradició i modernitat.

Han actuat per escenaris d'arreu de Catalunya, les Illes i el País Valencià i han enregistrat dos treballs discogràfics de llarga durada: Es cantava i es canta (1994) i Si no fos (1996).

Quico el Célio, el Noi, el Mut de Ferreries i Jaume Matamoros (lo nebot del Noi) mos han donat moltes satisfaccions en estos poc més de cinc anys que mos suportem mútuament. Són personatges recreats per la nostra imaginació, però amb el temps han anat prenent vida pròpia fins al punt que han arribat a influir decididament en moltes de les nostres decisions. Sovint los hem consultat per resoldre temes sobre el nostre treball musical, per tirar endavant alguna situació escènica, o per acabar d'arrodonir un guió teatral . La pregunta clau sempre ha estat la mateixa: <<¿què farien en este cas Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries?>>

Ara, en este llibre que teniu a les mans, mos hem trobat en un cas semblant. Hem consultat els nostres personatges i ells mos han donat la solució: per força, lo llibre havia de ser més cosa d'ells que nostra. També han estat ells los que han decidit a l'hora de redactar-lo i donar-li forma: no han trobat ningú millor que Maria Cinta Cid, la filla del Noi, que viu a San Sebastián i qué és potser la persona que més de prop ha seguit estos últims anys de la seua vivència en comú, transcorreguda a cavall entre la tradició de la cultura rural i la modernitat del fax i el telèfon mòbil. Ella té tota la nostra confiança.

Artur Gaya, Quique Pedret,

Jordi Fusté i Santi Martorell

-

Quico el Célio, el Noi

i el Mut de Ferreries

Terra de l'Ebre, primavera de 1998

L'encàrrec

El pare em trucava sovint, sobre tot des de que a la muntanya s'havien comprat un telèfon mòbil. Moltes vegades només era per preguntar-me quin temps feia a Sant Sebastià, on visc des de fa 15 anys, quan em vaig casar. Però aquell dia estava atabalat.

- Filla, vine que has d'escriure un llibre. Agafa el cotxe i vine, que Quico t'ho explicarà millor.

El cap de setmana tancàvem el bar i vaig aprofitar per anar cap a Tortosa. Allí m'ho van explicar millor i amb més calma: una editorial els havia proposat de fer un llibre amb totes les seues cançons i on també s'expliqués una mica la seua manera d'entendre la vida; totes aquelles anècdotes que de vegades explicaven als amics, quan els anaven a visitar a la muntanya.

Vaig tardar poc a adonar-me que jo era la persona que havia d'escriure aquell llibre. No res, posar en ordre tot aquell paperam i <<ficar-li una mica de literatura>>, com deia Quico.

Era fàcil d'entendre: Quico no hi veu i es dedica només a filosofar i rebre visites, lo Noi -mon pare- ja té prou faena en portar la casa de cap a peus, Evaristo només està per la música i Jaume encara és jove i ha d'estar pels estudis... Però s'havia d'escriure el llibre -<<que ha de sortir abans de Sant Jordi>>-; i jo tenia tots els números per fer-ho. Ja ho deia mon pare que havia sortit bona per les lletres.

La vida a la muntanya

Encara que coste d'entendre's, lo Noi i Quico no es van conèixer al mateix temps. Quan lo Noi va conèixer Quico, aquest no va parar atenció en mon pare. Ell cantava villancicos per Nadal i, casualment, va fer cap a casa dels Cid. Mon pare, però, no va oblidar mai més aquella figura llarga, que cantava acompanyant-se d'un guitarronet.

Anys després, va passar el contrari. En una taverna, Quico va sentir una veu que li va semblar meravellosa. Era el Noi, que recitava també un poema de Nadal. D'un tal Salvat-Papasseit. Aquella nit es van presentar l'un a l'altre. El Nadal els va fer trobar per segon cop, però ara ja seria per no tornar a separar-se mai més.

Al cap d'un any van conèixer Evaristo Fusté, el Mut de Ferreries. Un personatge extravagant, que tot just venia de fer una llarga gira per Sud-amèrica, acompanyant a la guitarra un cantant que havia estat durant molts anys l'ídol de Quico el Célio i el Noi: Luís Aguilé.

Tots tres van iniciar una singular convivència a la muntanya, una casa de camp estratègicament situada entre garrofers i oliveres, i amb una bella vista sobre el mar del Delta. Un terreny en una zona pròxima a l'ermita del Coll de l'Alba.

Però igual com els Tres Mosqueters van ser quatre, també ho van ser aviat Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Jaume Matamoros, nebotastre de mon pare, no tenia ningú que se n'hi pogués fer càrrec. La seua mare va morir i el seu pare, Manolo, va desaparèixer quan va anar a Amèrica, en busca de fortuna. Així és com Jaume va acabar fent cap a la muntanya i acostumant-se a la vida amb aquells tres personatges, tan allunyats de les seues classes d'informàtica i dels seus aparells de música electrònica. Entre els quatre va nàixer una relació que ja hagués envejat una d'aquestes famílies modèliques i benavingudes.

Mon pare mai em va contar del tot els motius pels quals ma mare el va deixar: <<no ho entendries>>, és tot el que em va saber explicar. El cert és que aquell fet va canviar la seua vida: casualment va coincidir amb la seua coneixença amb Quico el Célio, així és que el Noi no va tardar gens en fer les maletes i anar-se'n amb ell. Va passar encara un bon temps fins que jo vaig ser invitada a una estada a aquell seu nou món.

Una visita a la muntanya no deixa de ser mai un viatge a un món diferent, on la més fina ironia sobrevola entre infinits moments, ara plens de tendresa, ara carregats d'un maliciós humor d'aquell tan seu. Mon pare s'ha convertit en tot un amo de casa, amb tres grans obssessions: les collites d'olives i garrofes, els estudis d'FP de Jaumet i el fax, el qual guarda amb gelosia en una habitació que ensenya amb orgull a totes les visites, com si fos l'habitació del xiquet.

Quico el Célio i el Mut de Ferreries fan bon ús de les seves suposades mancances de les facultats de veure i escoltar, i es dediquen a faenes més intel·lectuals: fan músiques, escriuen lletres, reben la majoria de visites -les més pesades li passen directament al Noi- i, quan no, juguen inacabables partides de guinyot. Mentrestant, Jaume puja i baixa de Tortosa amb la seua Derbi trucada: ara per comprar una peça de l'ordinador, ara per anar a l'escola.

Totes les cançons que trobareu en aquest llibre les he sentit cantar a Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries a la Muntanya, durant llargues sobretaules i envoltats dels seus millors amics. Moltes són de collita pròpia, altres són molt antigues i algunes són fruit d'idees aportades per aquests amics de sempre.

He intentat transcriure fidelment alguns dels comentaris i explicacions de Quico el Célio i el Noi a l'hora d'introduir les cançons. Penso que molts d'aquests són tan importants com les mateixes cançons per comprendre el pensament i les vivències d'aquesta singular i benvolguda família. Així mateix, agraeixo la inestimable col·laboració d'Evaristo, que s'ha pres amb tota la il·lusió la faena de reproduir totes aquestes partitures, perquè tothom les pugue aprendre a cantar o acompanyar-se amb algun instrument.

Finalment, ha estat possible completar aquestes pàgines amb un document sonor en forma de CD, que hem pogut portar a terme gràcies als coneixements tècnics de Jaume Matamoros. <<Ja era hora que fesses alguna cosa de profit>>, li va dir mon pare.

La vitalitat del folklore

L'esperit amb què Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries tracten la seua música és el mateix que han intentat reflexar sempre des de les seues primeres cançons: es cantava i es canta. Quico us ho resumiria d'una manera molt senzilla: <<això vol dir que el folklore està viu, perquè natros estem aquí... i estem vius>>.

Tant les seues lletres com les seues melodies respiren aquesta llibertat. En realitat, conscientment o no, ells saben que defensant la vitalitat del folklore estan defensant la pervivència d'uns valors que no volen veure desaparèixer -cultura rural, tendresa, ironia, sensibilitat, mesura- enmig d'una societat urbana -dura, tecnològica i desmesurada- davant la qual tampoc tanquen els ulls. Tornant a l'al·legoria del circ, podríem dir que és un exercici d'equilibrisme enmig d'una cultura a cavall entre la tècnica i el treball al camp. Tal com diria mon pare: <<entre el fax i el matxo>>.

Si mirem documents o escoltem els iaios, ens donarem compte que el folklore ha fet sovint un servei: des del poder enamorar a una persona, reajuntar una parella o protestar davant d'un fet injust. Ben mirat, la bonica llegenda de l'àrab Aben Jot, el suposat inventor de la jota, ens diu que Aben Jot va ser expulsat de València i en el seu exili va anar contant la seua injustícia en forma de jotes.

Posats a jugar amb la imaginació, seria divertit pensar que estaríem davant l'inici de la cançó de protesta o cançó social.

Per exemple, igual com els nostres iaios cantaven:

Per a què voldran més quartos

tots aquells que en tenen tants,

si per estirar la pota

no es necessita ni un ral?

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries canten:

Qui busca treball no en troba

i qui ja en té en troba més,

qui no té amics ho té magre

i al que en té mai li cal res.

De la mateixa manera, abans es cantava:

Al que crida tots l' escolten,

no fan cas del que no crida,

tots los que treballen callen,

lo món és una mentida.

I ara es canta:

Estes coses del folklore

alguns les han oblidat,

perquè ja no els interessa

que es digue la veritat.

Nadal

Lo misteri del Nadal

és difícil d'explicar.

Si vols que et vingue la llum

te toca desconnectar.

Mon pare i Quico -sempre els agrada recordar-ho- van començar cantant villancicos: <<qui mos havia de dir que acabaríem sent especialistes en tot això del misteri del Nadal>>, explica mon pare tot satisfet mentre Quico li lleva importància. La veritat és que una mica de raó sí que en té, perquè l'últim Nadal els han cridat a molts llocs per anar a fer una conferència sobre tot això. Imaginen-se vostès! Jo he anat a alguna d'aquestes conferències i m'he divertit. Mai he arribar a entendre ben bé el que significa el misteri del Nadal, però he de reconèixer que m'han fet desconnectar una mica de tot.

Avantpassats

Durant l'època del Renaixement, Tortosa va viure uns anys d'esplendor. Amb aquest motiu actualment se celebra la Festa del Renaixement, en la que la ciutat evoca aquell temps històric de convivència entre cultures.

Seria divertit pensar que en aquell temps també hi havia uns personatges com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries: pelegrins i rodamóns, trobats enmig dels camins, que acudien a la ciutat en aquells dies de gran festa per cantar i guanyar així algun diner.

I també seria divertit pensar que aquells pelegrins, juntament amb altres rodamóns arribats de diversos països, es trobaven tots en una vella taverna propietat d'Enrico Provinciale -un tortosí genovés- on oferien un espectacle de varietats als milers de forasters que durant aquells dies de festa visitaven la ciutat.

El llibre

Idea, guió i selecció de cançons: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Fotografies: Paco Espinach, Juan Revillas, Josep Alemañ, Francesc Boluña, Maricel, Josep Borrell i CPCPTC.

Transcripció partitures: Jordi Fusté, Santi Martorell i Pep Mola.

Edició final partitures: Pep Mola.

Tria de fotografies: Quique Pedret.

Tractament i composició textos: Artur Gaya.

Document sonor

Idea i producció musical: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Gravat a L'ESTUDI (hivern de 1997/98). Ciutat, 2. Tortosa. Tel.: (977) 51 08 87.

Tècnics de so: Jordi Fusté, Santi Martorell i Josep Lanau.

Edita: Edicions TRAM. Amigó 26, 47 1a. 08021 Barcelona. Tel.: (93) 2007063.

Cançons:

Cançó de les plegadores d'olives: Artur Gaya (veu), Quique Pedret (veu), Jordi Fusté (guitarra, mandola y paô de xuva), Santi Martorell (percussions i veu), Pep Mola (baix), Xavi Borràs (guitarró). Arranjaments: J.Fusté-S.Martorell.

Fandango dels adéus: Artur Gaya (veu), Quique Pedret (veu), Jordi Fusté (guitarra, mandola i mandolina), Santi Martorell (veu, percussió i cors), Josep Lanau (teclats y sampler), Gemma Orts, Eva Guasch i Mari Luz Sánchez (cors). Arranjaments: J.Fusté-S.Martorell.-J. Lanau.

Torna el Carrilet: Artur Gaya (veu), Quique Pedret (veu), Jordi Fusté (guitarra), Santi Martorell (guitarró i veu), Jordi Grisó (piano i teclats), Pep Mola (baix), Ricardo Fernández (percussió llatina), Gemma Orts, Eva Guasch i Mari Luz Sánchez (cors). Arranjaments: Jordi Grisó.

Lo banc del si no fos: Artur Gaya (veu), Quique Pedret (veu), Jordi Fusté (guitarra), Santi Martorell (teclats), Pep Mola (baix), Xavi Bertomeu (bateria), Cor Flumine-dir. Raul Martínez (cors). Arranjaments: J.Fusté-S.Martorell.

Producció i Management

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries

Túbal. Cultura i Espectacles. Maria Elena Maureso.

València 23, baixos. 43500 Tortosa.

Tel. i fax: (977) 50 48 41.

La Cultura popular, el folklore, no és només una qüestió d'ahir sino també d'avui. Això és el que Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries pensen quan diuen: es cantava i es canta.

Aquest és el seu llibre de folklore: les seues cançons (lletres i partitures), alguns dels seus pensaments, el seu humor ple d'ironia, fotografies i altres dades recollides per aquests quatre personatges, considerats com un autèntic glop d'aire fresc dins l'escena de la música tradicional a Catalunya.

El llibre es complementa amb un document sonor: un CD gravat en directe a casa seva , a l'indret conegut com <<la muntanya>>.